El futur de l’educació digital: entre utopies i distopies

En un escenari futur podria ser que totes les decisions docents s’automatitzessin. Podem formar a éssers lliures en base al control del comportament? Ho podem quantificar tot?  

La utopia no és quelcom que existeixi prèviament. S’hi arriba a través del treball i dels esforços propis, i pels nostres anhels de viure i de fer un món millor. El món educatiu ha de lluitar perquè així sigui.

El passat dia 17 de gener de 2018 vaig assistir a la presentació dels llibres de la col·lecció outerEDU de l’Editorial UOC, celebrada a l’Auditori de la FNAC (el Triangle) de Barcelona. La col·lecció té per objectiu “promoure una opinió fonamentada sobre educació i societat digital”. El seu nom, outerEDU, deixa clar que vol aportar visions perifèriques i fins i tot externes a l’educació per tal d’enriquir-la i promoure els canvis necessaris. D’aquí que l’acte de la presentació dugués aquest suggerent títol: “L’educació del futur a debat: distopia o utopia?”. I no va defraudar.  Va oferir un debat que navegava entre escenaris de tecnooptimisme i de tecnopessimisme educatius.

educación digital
Presentació de la col·lecció outerEDU moderada per la periodista Núria Riquelme i amb Xavier Mas (eLearn Center, UOC), coordinador de la col·lecció .

La presentació va ser moderada per la periodista Núria Riquelme i dirigida per Xavier Mas, el coordinador de la col·leció. L’acte comptava amb la presència de Raúl Santiago, co-autor dels llibres “Learning Analytics” i “Flipped Classroom” i Guillem Garcia Brustenga, autor de “La Reina Roja”.  Aquest últim és un llibre d’entrevistes a experts en societat, economia i educació digital sobre el paper de l’educació a la societat líquida. Es tracta d’un llibre amè i directe que evidencia els reptes més crítics als que s’enfronta l’educació (digital). Precisament, a la presentació hi van assistir 3 dels entrevistats: Jordi Riera, Miguel de la Ossa i Baptista Borrell. Finalment, tancaven aquesta fila 0 de luxe l’Ismael Peña-Lopez, la Linda Castañeda i en Jordi Adell, experts en educació i tecnologia, sempre amb el sentit crític esmolat.

OuterEDU
Portada de “La Reina Roja” de Guillem Garcia Brustenga

Del debat en van sortir moltes idees interessants. M’agradaria destacar-ne un parell que confronten molt bé el títol de la presentació:

  • Sobre les mètriques d’aprenentatge:

Al llibre “Learning Analytics”, Raúl Santiago (@santiagoraul) proposa maneres d’aprofitar les dades generades pels alumnes en el seu pas en aquelles plataformes i entorns que els docents fan servir a les aules. A partir d’aquestes dades, que mesuren i quantifiquen informacions rellevants (temps de connexió, consulta de materials, avaluació de comprensió, etc), es facilita la presa de decisions docents que ajudin a l’aprenentatge dels alumnes. Sobre això, Jordi Adell (@jordi_a) comentà que no es pot mesurar tot, encara que les dades numèriques obtingudes, com que són números, semblin certes. En un escenari futur (utòpic o distòpic) podria ser que totes les decisions docents s’automatitzessin a partir de l’analítica de dades; que tota l’activitat de l’estudiant s’inserís en un entorn digital que “monitoritzés” cada acció. En aquest cas seria un algoritme que podria substituir a la mateixa figura docent. Podem formar éssers lliures basant l’educació en el control del comportament? Ho podem mesurar/quantificar tot? Com afirma Audrey Watters (@audreywatters), molta tecnologia de mètriques i de dades implica també dirigir les emocions, i això és el control de la conducta. Altre cop, en un escenari així ens trobaríem amb una forma de no-educació.

Portada de “Learning Analytics” de Daniel Amo & Raúl Santiago
  • Sobre les sinergies de la “indústria” edtech amb el sistema educatiu i la pedagogia:

Baptista Borrell (@Bbborrell), empresari edtech (tecnologia educativa), va afirmar que el sector educatiu hauria de plantejar-se què li pot aportar la indústria edtech. I alhora que l’acadèmia faci recerques per demostrar quines solucions edtech funcionen per al sector educatiu. Va apuntar una expressió seva que apareix al llibre “La Reina Roja”: l’edtechcèutica. És un concepte fet a imatge del que representa la indústria farmacèutica amb la salut. Linda Castañeda (@lindacq) va respondre amb un explicatiu “se me abren las carnes cuando se habla de una industria educativa” en el sentit que l’educació no comparteix aquest objectiu, el de ser indústria, de “l’aprendre més, més eficientment i amb menys costos”.

educación digital
De izquierda a derecha: Baptista Borrell, Jordi Adell, Ismael Peña-López, Linda Castañeda

Un tuit post-presentació desprenia que el debat encara és obert, i molt.

Davant de la confrontació de posicions tecnooptimistes i tecnopessimistes, Guillem Garcia Brustenga (@txerdiakov), tecno-optimista, va proposar una visió pragmàtica: agafar el camí del mig. Ja que som aquí, explorem. Un dels experts entrevistats en el seu llibre, en Jordi Riera (@JordiRiera1), ens va recordar precisament que som en una nova època; ens trobem a “l’interregne on el vell món no funciona i el nou s’escola” del que parlava Zygmunt Bauman. Davant de la societat líquida, Riera, com Bauman, es veu com a  pessimista esperançat. No és una mica optimista això?

Xavier Mas (@xmasBCN) va tancar la presentació trobant ponts i acords entre posicions. Els va extreure del seu llibre “el Tejido de Weiser”, llibre totalment recomanable pels que ens dediquem a l’educació digital. Una de les idees més potents que ens va dir, per certa i per senzilla, és que la tecnologia ens és constitutiva; “som tecnologia”. Citant el paleontòleg Eudald Carbonell, va afirmar que som més intel·ligents gràcies a la tecnologia i fem millors eines que alhora ens fan millors (i entrem en un bucle). Per ell, la tecnologia ha de ser emancipadora, com ho era la possessió de la paraula per part de l’oprimit (fent referència a Paulo Freire). Només podem ser optimistes si creiem en el seu potencial emancipador. Com que ell és optimista, pensa que aquesta nova època ens pot fer recuperar idees dels “clàssics” de la pedagogia.

El filòsof Ernst Bloch, en la seva obra “el Principi de l’Esperança”, deia que la utopia -que etimològicament vol dir “no lloc”– no és quelcom que existeixi prèviament sinó que existeix com a procés per arribar-hi. I no s’hi arriba conduït per un lideratge definit si no a través del treball i esforços propis, i pels nostres anhels, personals i col·lectius, de viure i de fer un món millor. El món educatiu ho ha de tenir clar i lluitar perquè així sigui. Jo també sóc optimista. I vosaltres, què en penseu? Davant d’escenaris futurs d’utopies i distopies educatives, sou tecnooptimistes o tecnopessimistes?

Musica de fons: Video killed the radio star, Benaud Trio (original de The Buggles, 1979):

Reivindica el teu propi domini

Tenir un domini propi pot ser un punt de partida fonamental per poder tenir veu pròpia, sense intermediaris. Un espai que ens permeti pensar, mostrar, dialogar. Sense aquest, com podem relacionar-nos? Com podem ser i existir, realment?
Amb el seu propi domini, els estudiants poden experimentar amb eines, fer portafolis, diaris personals, etc., que només ells controlin. Possibilita pràctiques d’alfabetització digital reals i palpables. El professorat hauria de valorar-ho.

La University Mary Washington va crear la iniciativa “A Domain of one’s own” (DoOO) que consisteix a donar a cada estudiant un domini d’Internet propi (i diversos subdominis) i un espai en un servidor, durant tots els estudis. Aquest espai, com que és propi, el pot seguir mantenint un cop acabats els estudis per un preu de mercat molt competitiu.

El nom DoOO ve de l’assaig “A Room of One’s Own” (1929) de Virginia Woolf, on explicita requisits perquè les dones puguin escriure literatura: privacitat, temps i independència econòmica; o sigui, una habitació i diners: ‘A woman must have money and a room of her own if she is to write fiction’. Aquests són els prerequisits per poder tenir una veu, tota una proesa per a les dones de la primera meitat de s.XX.

Virginia Woolf
Woolf’s portrait by Roger Fry, 1917

Tornant a la iniciativa DoOO, per què cal un domini per a un mateix? Què pot aportar en educació? Segons Audrey Watters (@audreywatters) es tracta d’un canvi radical. Passar de no tenir ni veu pròpia ni control d’allò que fem a les xarxes, a tenir una identitat pròpia.

Hi ha una frase que ve a dir que a la web 2.0 si no pagues pel producte, tu ets el producte. La xarxa ens ofereix nombroses eines per les quals no paguem: Facebook, Twitter, Instagram, Google i totes les seves apps, i un llarguíssim etcètera. Com que “no hi ha duros a quatre pessetes”, quan emprem aquests serveis, aquests ens analitzen els comportaments i gustos. Les nostres preferències (els likes), el comportament lector, les connexions, les cerques al cercador, etc. Després ens poden fer publicitat a mida en funció del nostre rastre a la xarxa. És així i tampoc cal dramatitzar. Però és cert que les nostres dades i identitat (digital), ens pertany de forma compartida amb les companyies que regeixen aquestes eines.

El web que imaginava Tim Berners-Lee -el pare de la Internet que coneixem avui-,  una xarxa oberta on poder compartir lliurement i col·laborar, és des de fa temps el terreny del negoci d’aquestes grans empreses que ens guien la nostra activitat. I és que ens ho posen ben fàcil!, però a costa de la nostra independència i autonomia. Les dades que hi posem no són tan nostres.

La iniciativa DoOO beu de la concepció original de Berners-Lee. En aquest cas, l’alumne té un nom i un espai d’experimentació i d’expressió. Pot instal·lar-se un blog wordpress propi, una wiki (MediaWiki), un Content Management System (Joomla, Drupal), un LMS (Chamilo, Moodle), les seves fotos, fer un fòrum, tenir una estructura de carpetes pròpia fent-se el seu propi núvol d’arxius, tenir un correu propi, fer-se un portafoli propi, etcètera. Les possibilitats són infinites. És el cloud per a un mateix i governat per un mateix.

Per tal de governar aquest espai propi, cal fer ús de la documentació que hi ha disponible i que orienta l’usuari en com fer ús de les possibilitats a través d’un tauler de control -cPanel-. Es posen moltes habilitats en joc i implica adquirir alguns coneixements. Què és un FTP, un domini, un servidor, etc.? El fet de personalitzar-se un blog fa que et puguis endinsar més o menys en l’HTML i els estils CSS. El grau d’aprofundiment dependrà de cadascú. Però segur que és molt més que no pas ser un mer consumidor de les eines propietàries (xarxes socials i social media).

Tot això és vàlid tant per a estudiants com per a professorat. Sense una habitació pròpia (encara que sigui de lloguer), com es pot tenir veu i independència? Aquests espais ens permeten pensar, mostrar, dialogar, construir comunitat. Sense un espai individual, com podem relacionar-nos? Com podem ser i existir realment?

No tinc cap dubte que  una iniciativa així a casa nostra, a la universitat pública, podria tenir èxit. Per què no invertir en dominis i espais de servidors per a estudiants i professorat?  Jo ho prefereixo que no pas pagar llicències Microsoft Windows i Microsoft Office 365 pel col·lectiu de la universitat.

Els estudiants podrien experimentar amb eines, fer portafolis, diaris personals, etc., que només ells controlessin. Això seria possibilitar pràctiques d’alfabetització digital reals i palpables. El professorat hauria de valorar-ho i començar a pensar com integrar-ho en la praxis educativa i els programes de les assignatures. Pensem-hi! Seria una participació molt més activa i social que la que molts estem fent ara.

tools and affordances
Eines per amplificar i reorganitzar la nostra activitat

Aquesta consciència crítica està latent en aquest mateix blog que, de fet, està registrat i hostatjat a Reclaim Hosting, empresa spin-off d’aquest projecte DoOO, i regentat per Jim Groom (@jimgroom), creador del terme edupunk el 2008 (allò que té a veure amb anar contra l’autoritat, les solucions comercials, etcètera). Personalment ho recomano perquè des que vaig començar a experimentar amb les eines ofertes i els espais, he tret la pols als meus coneixements sobre wordpress i blogs en general. He instal·lat un wordpress.org a l’espai de servidor, li he afegit diversos ginys i extensions, l’he personalitzat, estic adquirint coneixements bàsics de SEO, etcètera. I el que em queda per experimentar!

A banda d’aquesta alfabetització més instrumental, sobretot el que estic aconseguint és tenir aquesta veu pròpia, l’habitació pròpia de la que parlava Woolf, i el diàleg que em permet tenir amb mi mateix i amb la resta del món. És impagable!

Música de fons: Ella Fitzgerald “It don’t mean a thing” (1974)

L’alfabetització digital per a la veritat i la llibertat

L’alfabetització digital no s’ha de centrar només en el domini instrumental de les tecnologies digitals, sinó en saber què fer amb elles de cara a participar plenament en la societat digital.
Davant la gran quantitat d’informació falsa que circula per canals informatius, tradicionals i actuals, és molt important promoure la capacitat crítica com a forma d’alfabetització digital.

Un dels temes que trobo més rellevants en educació pel context informacional actual és el de l’alfabetització digital per al desenvolupament de la capacitat crítica i per identificar allò vertader i rebutjar allò fals. Si fóssim part d’una societat on els ciutadans s’empassen mentides com si fossin veritats, el panorama que se’ns presentaria seria ben galdós. I potser ja estem abocats a un escenari així.

Sempre hi ha hagut veritats i mentides en els mitjans tradicionals (premsa, ràdio, tv). A Internet hi ha infinitat de torrents i canals d’informació on consumim informació, reaccionem davant d’ella, la comentem, la compartim, i la fem viral. Sembla del tot imprescindible saber què és veritat i què és mentida. 

Tenim exemples recents de mentides que s’han venut com a realitats. Van des de simples i innocents falses alarmes (hoaxes), spamming, clickbaiting, fins a notícies que fomenten hàbits de salut perjudicials, o les que promouen el canvi de percepcions polítiques i que poden decantar qui guanya unes eleccions i, per tant, quin rumb agafa un país, una política internacional, etcètera.

Sketch de Monty Pyhton’s Flying Circus, 1970.

Des de fa temps corre el simpàtic hoax de la carta de la “University of Bern” on es rebutja a Albert Einstein com a professor. Aquesta carta, que es va fer viral, va ser desmentida per la mateixa universitat. Hi ha moltes pistes que a simple vista ens diuen que és falsa: a) està escrita en anglès, quan hauria d’estar escrita en alemany, b) posa “University of Bern” quan seria “Universität Bern”, c) (visca el sentit de l’humor!) els segells dels EUA a la part superior dreta del mateix Einstein… Doncs, va córrer com la pólvora (fins i tot entre acadèmics), però és una mentideta innocent.

alfabetització literacy hoax einsteinExemple de hoax

Malauradament, hi ha exemples més malintencionats que han afectat resultats a processos electorals a tots nivells. La llista d’exemples és massa llarga per ser abordada. Què hagués passat si la ciutadania hagués tingut més capacitat crítica? No la tenia, ja? Això no ho sabrem mai, però sí que sabem que tot hauria estat més just. Aquestes mentides ara les han anomenades post-veritat, fets alternatius i notícies falses. El primer terme va ser la paraula de l’any 2016 segons el diccionari Oxford i,  tot i que sobretot es fa servir com a substantiu, és un adjectiu (p.e: política de post-veritat). Té a veure amb apel·lar a aspectes emocionals i de creences personals per davant de fets objectius per confondre a l’audiència i colar-nos gols més fàcilment.

A vegades les mentides les orquestren els governs o els mitjans de comunicació, directament o indirecta. Segons Carey (2007), pels sociòlegs de l’Escola de Chicago (Mead, Cooley, Park, Goffman, etc), en primer lloc hi ha una realitat amb objectes, esdeveniments i processos que poden ser observats, i en segon lloc hi ha un llenguatge o símbols que els posen nom i creen descripcions del món real. Així doncs, per una banda hi ha una realitat i després la nostra comunicació d’aquesta. Per tant, la realitat no és independent de la comunicació de la pròpia realitat. La realitat és produïda per la comunicació; pel llenguatge. I, si es tracta de mentides, doncs allí queda la intoxicació i el miratge.

alfabetització literacy
Contradicció entre els dos modes de comunicació. Què hem de pensar?

Pintura de René Magritte (1898-1967), La trahison des images, 1929. Font: University of Alabama site, “Approaches to Modernism”: [1], Fair use, https://en.wikipedia.org/w/index.php?curid=555365

Un altre problema que ressona avui relacionat amb el discerniment és l’anomenat filtre-bombolla (o filter bubble) pel qual rebem, a través de les xarxes, informació fortament seleccionada i filtrada en funció de les nostres prioritats. Diferents algoritmes fan que rebem informació poc plural i amb un biaix ideològic.  Aquest problema de la realitat filtrada va ser abordat en el discurs de comiat pel mateix president sortint Barack Obama: la promoció de grups humans i comunitats cada cop més aïllats en els motlles ideològics basats en opinions i no en fets. El mateix Facebook ja s’ha vist interpel·lat a actuar per procurar posar fre a les notícies falses o fake news. També hi ha pàgines de verificació de fets (fact checking) com factcheck.org o Snopes.com a nivell d’EEUU, però que a casa nostra no funcionen.

Més enllà de solucions d’intel·ligència artificial que filtrin les mentides en els mitjans, el millor filtre és tenir una ciutadania formada en el discerniment i en la capacitat crítica. Una de les preocupacions més grans de Vint Cerf, un dels “pares” d’Internet, és que la ciutadania (i netizenship) tingui aquesta capacitat de discerniment per poder protegir-se. L’alfabetització digital no pot centrar-se només en el domini de programes informàtics, sinó també que ha de promoure el discerniment.

Tal com afirma Bryan Alexander, avui dia els aprenents no són només consumidors d’informació sinó que són actors que participen en la construcció i circulació de missatges. La nostra relació amb la informació i el coneixement ha canviat. Per això cal aprendre capacitats tècniques, socials i personals relacionades amb l’alfabetització mediàtica i informacional.

Howard Rheingold ja ho va preveure fa uns anys amb el post “Crap Detection 101”. Va proposar mètodes per avaluar la credibilitat d’allò que trobem al web mitjançant processos de triangulació -que diverses fonts creïbles certifiquin les afirmacions- i de preguntes que ens podem fer com per exemple: qui és l’autor del contingut? Quin domini web fa servir? Quin disseny web té? Té publicitat? Té fonts rastrejables, tot plegat? Aquí hi hem d’afegir habilitats de constrastació que impliquen saber buscar fonts amb les opcions de cerca booleana i avançada en els motors de cerca. La cerca inversa d’imatge amb google pot resultar molt útil per destapar mentides.

Estem davant d’un tema que, com a educadors, hem d’abordar posant-hi tota la nostra atenció i incloure-ho a nivell curricular (a nivell de primària, iniciatives com aquesta poden ajudar els estudiants a identificar notícies falses i missatges falsos com el perpetrat per tot un ministre d’un estat democràtic).  I s’ha de tractar a secundària, a l’educació superior, a l’educació d’adults, a nivell formal, no-formal i informal. Cal tenir-ho sempre present. En paraules de Rheingold, “(…) Aspectes fonamentals de la democràcia, de l’economia productiva i del descobriment i de l’ús del coneixement podrien estar en joc”.

Referència:

Carey, J. W. (2007). A Cultural Approach to Communication. In R. T. Craig & H. Müller (Eds.) Theorizing Communication. Los Angeles, London, New Delhi, Singapore: SAGE Publications.

Música de fons: Some Humans ain’t Human, John Prine (2005)

La “transmissió per la transmissió”

Ara que comencem el curs, és bo reflexionar sobre per què fem servir una metodologia activa i no una d’exclusivament basada en la transmissió.
Tradicionalment s’ha fet servir el mètode transmissiu en educació de forma generalitzada. Avui dia pot ser totalment contraproduent.

A l’entrada anterior del blog vaig explicar que considerava inútil centrar l’educació formal en el model transmissiu a causa del volum d’informació que ha comportat l’adveniment de la Societat de la Informació i el Coneixement. Un servidor es va trobar amb la sensació que rebre o fer classes transmissives per sistema a la universitat ja no funcionava, per no dir que era quasi ridícul. No dic que no en faci de tant en tant, però són en comptades ocasions on realment la transmissió es fa necessària: perquè cal donar informació més “processada”, perquè cal fer una introducció temàtica per posar en situació, perquè estalvio temps, perquè és quelcom complicat de comprendre, etc.

El següent vídeo és un exemple de les conseqüències de certes classes basades en la transmissió que ocorren al món:

Les formes de l’alumne Bliss poden ser molt discutibles i fins i tot poc encertades, però el que denuncia és clar. I és un dels mals que comporta aquest desfassament entre el món vell i el món nou. Del primer, l’examen n’és el màxim exponent en clau d’educació formal: el bolcat d’allò memoritzat i després l’oblit absolut. És això el que busquem com a docents?  És aquesta la finalitat de l’educació? Em sembla que no. Personalment, prefereixo treballar poques coses (allò més important) i treballar-les de forma significativa i situada, sobretot des d’una aproximació activa.

La tortura de la transmissió per la transmissió sovint amaga poc coneixement del que s’ensenya i poc savoir faire pedagògic. I això l’estudiantat ho nota. És un informació insuficientment apresa per l’emissor que provoca que la transmeti de forma plana, inconnexa i superficial. Es tradueix irremeiablement en avorriment. Si alguna antiga víctima meva de tortura per transmissió m’està llegint, les meves més sinceres disculpes: no sabia el que feia.

Amb relació als desajustos entre els mètodes del vell món i del nou món, farà ben bé un parell d’anys el Dr. Miquel Àngel Prats professor de la Universitat Ramon Llull, va fer un tuit en referència a “Petite Poucette” (2012), llibret del filòsof francès i professor de Stanford (EEUU) Michel Serres. Va ser tota una troballa (perquè després es digui que això de les xarxes ens distreu. És qüestió de construir-se un bon PLE :-)). Doncs bé, es tracta d’un llibret on descriu com mai el decalatge entre el vell món (allò modern de la Il·lustració, monolític) i el món actual (allò postmodern, líquid, hiperconnectat, …). Posa en evidència l’encarcarament de certes institucions de la societat i de la cultura, on l’educació no en queda pas exempta. I fa certa gràcia que ho escrigui un home de més de 80 anys.

Sobre el que ens ocupa, Serres diu de forma compactada: Amb l’escriptura, els grecs van inventar la paideia; després de la impremta, van pul·lular els tractats de pedagogia. Avui? Repeteixo, què transmetre? el saber? Però com és possible si és arreu de les xarxes, disponible i objectivat. Transmetre’l a tothom? D’ara en endavant el saber és accessible a tothom. Com transmetre’l? Doncs ja està fet. 

la transmissió no és útil quan el saber està objectivat i distribuït
tecnologia i coneixement

El saber ja està “transmès i distribuït”. Per tant no cal transmetre’l. Hi podem accedir des de l’aparell que duem a la butxaca, també, des de qualsevol lloc i en qualsevol moment. Això no vol dir que l’escola o l’educació formal no tingui sentit perquè tot està ensenyat/après. Això seria fals. Hi ha molt a fer, potser més que mai! I també moltes maneres de promoure aprenentatge més enllà de la transmissió.

Per tal d’aprendre certs conceptes, procediments, competències, actituds i valors, cal fer activitats que impliquin entrar en contacte amb el coneixement; que aquest connecti amb el que ja sabem. Que, docents i alumnes, el fem nostre. D’aquí ve la importància de l’educació activa i intersubjectiva. Per tant, la transmissió per la transmissió ha de cessar -i aquest fet va molt més enllà del death by powerpoint, que és un punt necessari però bàsicament estètic-.

És important promoure la indagació, el debat, la col·laboració, el tractament de la informació,  el treball amb els fluxes d’informació i posar en pràctica habilitats d’alfabetització informacional i digital (allò de l’aprendre a aprendre, vilipendiat per alguns sectors de dins i de fora del món educatiu). Davant d’aquest escenari complex és fonamental cedir espai a la implicació i a la creativitat.

Parlem de com enfocar el temps dedicat a l’ensenyament i a l’aprenentatge. Sense aquest canvi no hi ha competències que valguin i, encara menys, aprenentatge. La idea del “sage on the stage” per passar a ser “a guide on the side” (de “el savi a l’escenari” al “guia acompanyant”) que va escriure Alison King el 1993, aleshores ja tenia sentit. Avui dia és indispensable.

Música de fons:  “Baba O’Riley”, The Who (The Kids Are Alright, 1971). 

Vivim en un temps de no-educació?

L’educació va oblidar les seves finalitats en la Modernitat. La Postmodernitat està revertint aquest error.
Si bé el projecte educatiu il·lustrat va fracassar, avui hi ha tots els ingredients per tal que pugui triomfar.

Vivim en un temps de no-educació? Aquesta pregunta va sorgir d’una ponència que va fer el Dr. Salvi Turró l’any 2014. Amb el títol “Educació i Il·lustració”, parlava de com el projecte educatiu il·lustrat va fracassar. Un dels arguments suggerits, seguint idees de Kant i dels successors, Schiller i Fichte, és que amb la Il·lustració es va reduir el projecte educatiu a l’element “erudició/cultura” i van oblidar les finalitats de l’educació.

Segons Kant, hi ha tres moments en l’educació dels infants i joves. Un primer moment negatiu però necessari que es basa en l’aprenentatge de la disciplina. Un segon moment positiu que s’enfoca a l’aprenentatge de competències, habilitats i sabers (es produeix gràcies al desenvolupament cognitiu). Això dóna pas al tercer moment de formació estricta -la Bildung on hi ha autonomia personal, sentit del deure i el reconeixement d’éssers racionals com un mateix. Aquest tercer nivell dóna lloc a l’educació. Si ens quedem en els dos primers només parlaríem d’“ensinistrament”: la no-educació. Però educar implica establir finalitats que ho lliguen tot i donen forma.

La tesi de la xerrada era, doncs, que en l’educació dels infants i joves es van obviar els ideals morals per fixar-se només en educar en el progrés en ciències socials i en la tècnica (la raó instrumental). La Il·lustració va oblidar, en el terreny educatiu, les finalitats de la humanitat que precisament la van fer emergir. Aquesta mateixa problemàtica, ja la va identificar anys abans i de forma radical el mateix Rousseau com un dels mals de l’ésser humà: (…) una educació insensata orna el nostre enginy i  corromp el nostre seny. (…) establiments immensos on s’educa costosament a la joventut per ensenyar-li totes les coses, excepte els seus deures”.

Educació Rousseau Modernitat

Escola d’Aplicació J.J Rousseau a Colmar (Alsàcia, França).

Al final de la xerrada, el ponent va plantejar una qüestió per a la reflexió: “Si l’educació [avui] es basa en la Societat de la Informació, Kant, Schiller i Fichte dirien que el sistema educatiu que tenim és un sistema per a la no-educació”. És realment que estem en una època de no-educació?  

La Modernitat, sorgida de la Il·lustració, aportava finalitats i moral, però va desembocar en “barbàrie” (capitalisme, positivisme, socialisme i comunisme, futurisme, feixisme i excés d’estètica). La Postmodernitat, al tombant del S.XXI, comportava la crisi dels principis i de les finalitats, la seva atomització i liquació. Vaja, que semblava que havíem d’anar pel pedregar. Però, ves per on, està passant quelcom sorprenent: El S.XXI està obrint la porta al coneixement, allò més natural i desitjable per a la humanitat que perseguien els il·lustrats. S’incrementa el volum d’informació -dades- i de coneixement de forma ràpida i a vegades exponencial. I és justament això el que està provocant la impossibilitat -sí, impossibilitat- de seguir basant l’educació exclusivament en el model transmissiu i enciclopèdic. És inútil a aquestes alçades.

Actualment, es promou més que mai una apropiació activa de continguts per part de l’estudiant i una reelaboració del coneixement com també el necessari aprenentatge d’habilitats (l’educació en negatiu de Kant). Se superen els límits tradicionals de l’aprenentatge; allò informal pren relleu i entra a l’aula, així com ho fan el joc, el relat i les emocions. I l’aula s’obre, es redissenya i es connecta al món. El tractament del currículum no és lineal i compartimentat sinó que es persegueix la interdisciplinarietat i l’aprenentatge actiu, significatiu, col·laboratiu i situat mitjançant la realització de projectes i la resolució de problemes reals, també amb metodologies i eines reals.

Hi ha permeabilitat com mai abans en els murs de l’educació formal. Quina alternativa hi ha, si no? L’educació es redefineix i també les seves finalitats. La Societat de la Informació i del Coneixement posa fi a l’educació enciclopèdica i poc a poc es tendeix a l’aprendre a ser  i l’aprendre a conviure  (pilars de l’educació que s’han fixat en els successius informes UNESCO).

Contràriament al que es podria pensar, aquells ideals del projecte educatiu il·lustrat que van fracassar poden tenir èxit avui. L’educació ha de reubicar les formes de no-educació de la Modernitat perquè ja no serveixen a les finalitats de la humanitat. Tinc la impressió que hi ha molta il·lusió i optimisme per aquest reajustament. Així ho demostren les nombroses iniciatives educatives a tot el món (també a casa nostra), col·lectives i individuals, sota diversos noms i etiquetes, que cada cop han d’arribar a sectors més amplis.

El projecte educatiu actual (o potser hem de fer servir el plural) ha de prevaldre per sobre de la “barbàrie”. Però, com ja va passar a la Il·lustració, encara podem espifiar-la. D’això potser n’haurem de parlar en un altre moment. Per ara, quedem-nos amb l’optimisme d’aquesta idea: “L’home només pot esdevenir home a través de l’educació. No és res més que l’educació en fa.(…) És meravellós imaginar-se que la naturalesa humana es podrà desenvolupar cada vegada més i millor per causa de l’educació i que aquesta es podrà aplicar d’una manera adequada a la humanitat. Això ens obre la perspectiva d’una futura espècie humana més feliç” (Immanuel Kant, 1803).

Música de fons: Another Brick in the Wall (Pink Floyd, 1979):

Referència: Kant, I. (1991). Sobre Pedagogia. Vic: Eumo.