La “transmissió per la transmissió”

Ara que comencem el curs, és bo reflexionar sobre per què fem servir una metodologia activa i no una d’exclusivament basada en la transmissió.
Tradicionalment s’ha fet servir el mètode transmissiu en educació de forma generalitzada. Avui dia pot ser totalment contraproduent.

A l’entrada anterior del blog vaig explicar que considerava inútil centrar l’educació formal en el model transmissiu a causa del volum d’informació que ha comportat l’adveniment de la Societat de la Informació i el Coneixement. Un servidor es va trobar amb la sensació que rebre o fer classes transmissives per sistema a la universitat ja no funcionava, per no dir que era quasi ridícul. No dic que no en faci de tant en tant, però són en comptades ocasions on realment la transmissió es fa necessària: perquè cal donar informació més “processada”, perquè cal fer una introducció temàtica per posar en situació, perquè estalvio temps, perquè és quelcom complicat de comprendre, etc.

El següent vídeo és un exemple de les conseqüències de certes classes basades en la transmissió que ocorren al món:

Les formes de l’alumne Bliss poden ser molt discutibles i fins i tot poc encertades, però el que denuncia és clar. I és un dels mals que comporta aquest desfassament entre el món vell i el món nou. Del primer, l’examen n’és el màxim exponent en clau d’educació formal: el bolcat d’allò memoritzat i després l’oblit absolut. És això el que busquem com a docents?  És aquesta la finalitat de l’educació? Em sembla que no. Personalment, prefereixo treballar poques coses (allò més important) i treballar-les de forma significativa i situada, sobretot des d’una aproximació activa.

La tortura de la transmissió per la transmissió sovint amaga poc coneixement del que s’ensenya i poc savoir faire pedagògic. I això l’estudiantat ho nota. És un informació insuficientment apresa per l’emissor que provoca que la transmeti de forma plana, inconnexa i superficial. Es tradueix irremeiablement en avorriment. Si alguna antiga víctima meva de tortura per transmissió m’està llegint, les meves més sinceres disculpes: no sabia el que feia.

Amb relació als desajustos entre els mètodes del vell món i del nou món, farà ben bé un parell d’anys el Dr. Miquel Àngel Prats professor de la Universitat Ramon Llull, va fer un tuit en referència a “Petite Poucette” (2012), llibret del filòsof francès i professor de Stanford (EEUU) Michel Serres. Va ser tota una troballa (perquè després es digui que això de les xarxes ens distreu. És qüestió de construir-se un bon PLE :-)). Doncs bé, es tracta d’un llibret on descriu com mai el decalatge entre el vell món (allò modern de la Il·lustració, monolític) i el món actual (allò postmodern, líquid, hiperconnectat, …). Posa en evidència l’encarcarament de certes institucions de la societat i de la cultura, on l’educació no en queda pas exempta. I fa certa gràcia que ho escrigui un home de més de 80 anys.

Sobre el que ens ocupa, Serres diu de forma compactada: Amb l’escriptura, els grecs van inventar la paideia; després de la impremta, van pul·lular els tractats de pedagogia. Avui? Repeteixo, què transmetre? el saber? Però com és possible si és arreu de les xarxes, disponible i objectivat. Transmetre’l a tothom? D’ara en endavant el saber és accessible a tothom. Com transmetre’l? Doncs ja està fet. 

la transmissió no és útil quan el saber està objectivat i distribuït
tecnologia i coneixement

El saber ja està “transmès i distribuït”. Per tant no cal transmetre’l. Hi podem accedir des de l’aparell que duem a la butxaca, també, des de qualsevol lloc i en qualsevol moment. Això no vol dir que l’escola o l’educació formal no tingui sentit perquè tot està ensenyat/après. Això seria fals. Hi ha molt a fer, potser més que mai! I també moltes maneres de promoure aprenentatge més enllà de la transmissió.

Per tal d’aprendre certs conceptes, procediments, competències, actituds i valors, cal fer activitats que impliquin entrar en contacte amb el coneixement; que aquest connecti amb el que ja sabem. Que, docents i alumnes, el fem nostre. D’aquí ve la importància de l’educació activa i intersubjectiva. Per tant, la transmissió per la transmissió ha de cessar -i aquest fet va molt més enllà del death by powerpoint, que és un punt necessari però bàsicament estètic-.

És important promoure la indagació, el debat, la col·laboració, el tractament de la informació,  el treball amb els fluxes d’informació i posar en pràctica habilitats d’alfabetització informacional i digital (allò de l’aprendre a aprendre, vilipendiat per alguns sectors de dins i de fora del món educatiu). Davant d’aquest escenari complex és fonamental cedir espai a la implicació i a la creativitat.

Parlem de com enfocar el temps dedicat a l’ensenyament i a l’aprenentatge. Sense aquest canvi no hi ha competències que valguin i, encara menys, aprenentatge. La idea del “sage on the stage” per passar a ser “a guide on the side” (de “el savi a l’escenari” al “guia acompanyant”) que va escriure Alison King el 1993, aleshores ja tenia sentit. Avui dia és indispensable.

Música de fons:  “Baba O’Riley”, The Who (The Kids Are Alright, 1971). 

2 respostes a «La “transmissió per la transmissió”»

  1. Curiosament, Marc, estic revisant una xerrada sobre Effective Affective Classrooms de la Dra. Ruth López en aquest moment, i m’ha agradat veure-hi punts en comú amb la teva reflexió.
    Està clar que la transmissió sense “a shake in feelings” no porta enlloc.

    1. Molt d’acord Marta. La part emocional té molta incidència en l’aprenentatge. El “shake in feelings” del que parles ajuda a la retenció i a la connexió amb la nostra pròpia experiència. En canvi, la transmissió per la transmissió fa que els “feelings” siguin de desinterès i avorriment. Ergo, voler sortir corrents 🙂 Si existeix un enllaç a aquesta xerrada que menciones no dubtis a passar-me’l. El paper de les emocions cal tenir-lo molt en compte en educació!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *