En un escenari futur podria ser que totes les decisions docents s’automatitzessin. Podem formar a éssers lliures en base al control del comportament? Ho podem quantificar tot?
La utopia no és quelcom que existeixi prèviament. S’hi arriba a través del treball i dels esforços propis, i pels nostres anhels de viure i de fer un món millor. El món educatiu ha de lluitar perquè així sigui.
El passat dia 17 de gener de 2018 vaig assistir a la presentació dels llibres de la col·lecció outerEDU de l’Editorial UOC, celebrada a l’Auditori de la FNAC (el Triangle) de Barcelona. La col·lecció té per objectiu “promoure una opinió fonamentada sobre educació i societat digital”. El seu nom, outerEDU, deixa clar que vol aportar visions perifèriques i fins i tot externes a l’educació per tal d’enriquir-la i promoure els canvis necessaris. D’aquí que l’acte de la presentació dugués aquest suggerent títol: “L’educació del futur a debat: distopia o utopia?”. I no va defraudar. Va oferir un debat que navegava entre escenaris de tecnooptimisme i de tecnopessimisme educatius.
La presentació va ser moderada per la periodista Núria Riquelme i dirigida per Xavier Mas, el coordinador de la col·leció. L’acte comptava amb la presència de Raúl Santiago, co-autor dels llibres “Learning Analytics” i “Flipped Classroom” i Guillem Garcia Brustenga, autor de “La Reina Roja”. Aquest últim és un llibre d’entrevistes a experts en societat, economia i educació digital sobre el paper de l’educació a la societat líquida. Es tracta d’un llibre amè i directe que evidencia els reptes més crítics als que s’enfronta l’educació (digital). Precisament, a la presentació hi van assistir 3 dels entrevistats: Jordi Riera, Miguel de la Ossa i Baptista Borrell. Finalment, tancaven aquesta fila 0 de luxe l’Ismael Peña-Lopez, la Linda Castañeda i en Jordi Adell, experts en educació i tecnologia, sempre amb el sentit crític esmolat.
Del debat en van sortir moltes idees interessants. M’agradaria destacar-ne un parell que confronten molt bé el títol de la presentació:
- Sobre les mètriques d’aprenentatge:
Al llibre “Learning Analytics”, Raúl Santiago (@santiagoraul) proposa maneres d’aprofitar les dades generades pels alumnes en el seu pas en aquelles plataformes i entorns que els docents fan servir a les aules. A partir d’aquestes dades, que mesuren i quantifiquen informacions rellevants (temps de connexió, consulta de materials, avaluació de comprensió, etc), es facilita la presa de decisions docents que ajudin a l’aprenentatge dels alumnes. Sobre això, Jordi Adell (@jordi_a) comentà que no es pot mesurar tot, encara que les dades numèriques obtingudes, com que són números, semblin certes. En un escenari futur (utòpic o distòpic) podria ser que totes les decisions docents s’automatitzessin a partir de l’analítica de dades; que tota l’activitat de l’estudiant s’inserís en un entorn digital que “monitoritzés” cada acció. En aquest cas seria un algoritme que podria substituir a la mateixa figura docent. Podem formar éssers lliures basant l’educació en el control del comportament? Ho podem mesurar/quantificar tot? Com afirma Audrey Watters (@audreywatters), molta tecnologia de mètriques i de dades implica també dirigir les emocions, i això és el control de la conducta. Altre cop, en un escenari així ens trobaríem amb una forma de no-educació.
- Sobre les sinergies de la “indústria” edtech amb el sistema educatiu i la pedagogia:
Baptista Borrell (@Bbborrell), empresari edtech (tecnologia educativa), va afirmar que el sector educatiu hauria de plantejar-se què li pot aportar la indústria edtech. I alhora que l’acadèmia faci recerques per demostrar quines solucions edtech funcionen per al sector educatiu. Va apuntar una expressió seva que apareix al llibre “La Reina Roja”: l’edtechcèutica. És un concepte fet a imatge del que representa la indústria farmacèutica amb la salut. Linda Castañeda (@lindacq) va respondre amb un explicatiu “se me abren las carnes cuando se habla de una industria educativa” en el sentit que l’educació no comparteix aquest objectiu, el de ser indústria, de “l’aprendre més, més eficientment i amb menys costos”.
Un tuit post-presentació desprenia que el debat encara és obert, i molt.
Davant de la confrontació de posicions tecnooptimistes i tecnopessimistes, Guillem Garcia Brustenga (@txerdiakov), tecno-optimista, va proposar una visió pragmàtica: agafar el camí del mig. Ja que som aquí, explorem. Un dels experts entrevistats en el seu llibre, en Jordi Riera (@JordiRiera1), ens va recordar precisament que som en una nova època; ens trobem a “l’interregne on el vell món no funciona i el nou s’escola” del que parlava Zygmunt Bauman. Davant de la societat líquida, Riera, com Bauman, es veu com a pessimista esperançat. No és una mica optimista això?
Xavier Mas (@xmasBCN) va tancar la presentació trobant ponts i acords entre posicions. Els va extreure del seu llibre “el Tejido de Weiser”, llibre totalment recomanable pels que ens dediquem a l’educació digital. Una de les idees més potents que ens va dir, per certa i per senzilla, és que la tecnologia ens és constitutiva; “som tecnologia”. Citant el paleontòleg Eudald Carbonell, va afirmar que som més intel·ligents gràcies a la tecnologia i fem millors eines que alhora ens fan millors (i entrem en un bucle). Per ell, la tecnologia ha de ser emancipadora, com ho era la possessió de la paraula per part de l’oprimit (fent referència a Paulo Freire). Només podem ser optimistes si creiem en el seu potencial emancipador. Com que ell és optimista, pensa que aquesta nova època ens pot fer recuperar idees dels “clàssics” de la pedagogia.
El filòsof Ernst Bloch, en la seva obra “el Principi de l’Esperança”, deia que la utopia -que etimològicament vol dir “no lloc”– no és quelcom que existeixi prèviament sinó que existeix com a procés per arribar-hi. I no s’hi arriba conduït per un lideratge definit si no a través del treball i esforços propis, i pels nostres anhels, personals i col·lectius, de viure i de fer un món millor. El món educatiu ho ha de tenir clar i lluitar perquè així sigui. Jo també sóc optimista. I vosaltres, què en penseu? Davant d’escenaris futurs d’utopies i distopies educatives, sou tecnooptimistes o tecnopessimistes?
Musica de fons: Video killed the radio star, Benaud Trio (original de The Buggles, 1979):
