Agafant les regnes de l’aprenentatge

L’estudiant ha de tenir un paper actiu. Ha de ser conscient del seu poder per conèixer el món i com a subjecte que pot i que ha d’aprendre autònomament.

Aprenentatge autoregulat, autodirigit i heutagogia són conceptes que posen l’accent en l’activitat del propi estudiant de cara el seu aprenentatge i habiliten que pugui accedir al coneixement que se li obre de forma aclaparadora.

Al S. XVI, Montaigne deia que preferia “un cap ben format” que “un cap ben ple”. No fiar-ho tot a la transmissió i a la memorització de dades. Si fa 5 segles ja era rellevant, en el context intens d’informació i de coneixement que ens ha tocat viure, és fins i tot un perill no fomentar entre estudiants allò necessari per a tenir un cap ben format. Les competències informacionals i digitals i de pensament crític són indispensables perquè permeten vehicular la necessitat de fer-se preguntes, d’obtenir respostes a preguntes, per complexes que siguin, accedir al coneixement i saber què fer amb ell. Sense aquest primer accés al coneixement, només hi ha foscor.

Michel de Montaigne (retrat de A. Maurin i F. S. Delpech, S.XIX)

Torno a reprendre la idea de la necessitat de transformar certes pràctiques educatives que es basen en la transmissió per la transmissió, perquè aquestes només provoquen desmotivació i comportaments de rebuig al coneixement i a les ganes d’aprendre entre estudiants. Quina alternativa o complement hi pot haver a aquest enfocament de fiar-ho tot a la transmissió i a la memorització? Doncs la de l’activitat de l’estudiant, individualment i en col·laboració. No vol dir que no es treballi i s’estudïin conceptes i es treballin procediments, sinó que no es fa de forma únicament transmissiva; és una relació més aplicada i connectada que implica l’ús d’esquemes previs. No és una relació exclusiva ni vertical, sinó més oberta i horitzontal. Aquí el docent segueix tenint un paper fonamental on, a banda de dissenyar l’activitat, fa de guia dels estudiants perquè vagin pel camí adequat, aprofitin els recursos, i s’organitzin de la millor manera possible. A més, cal verificar la comprensió dels continguts, optimitzar els procediments, donar bons exemples, permetre pràctiques i resoldre preguntes i dubtes. Per tot això, cal posar totes les bastides necessàries perquè vagin més enllà.

L’estudiant ha de tenir un paper actiu, conscient del seu poder per conèixer el món i com a subjecte que pot i que ha d’aprendre autònomament. Així enforteix el seu sentiment d’agència, terme provinent de la psicologia per definir el sentiment de control i de voluntat de les persones.

EXPERIMENTANT. AL SILONOV [CC BY-SA 4.0 (HTTPS://CREATIVECOMMONS.ORG/LICENSES/BY-SA/4.0)]

En el món educatiu hi ha diversos conceptes que aborden el sentiment d’agència i la dimensió volitiva per a l’aprenentatge. Associat a l’Andragogia (1), Malcolm Knowles parlava de l’aprenentatge auto-dirigit, que seria el procés pel qual la persona pren la iniciativa per aprendre a partir de saber les seves necessitats, establint objectius d’aprenentatge i engegant estratègies per assolir-los amb o sense ajuda d’una figura docent.

En el tombant de segle i precisament per donar resposta a les necessitats d’aprenentatge en un entorn socio-cultural basat en la Societat de la Informació i del Coneixement, Stewart Hase i Chris Kenyon van encunyar el terme Heutagogia, paraula formada a partir del verb “heuriskein” ( del grec “trobar”, “descobrir”) i “agōgós” (del grec “guía”). Aquesta es basa en l’aprenentatge auto-determinat (2), un procés actiu i proactiu per part del propi aprenent. És el subjecte que es forma a si mateix.

Des de la psicologia educativa, ens trobem amb un concepte relacionat: l’aprenentatge autoregulat. Té a veure amb el control metacognitiu (pensar sobre el pensament) i la motivació de l’estudiant per aconseguir objectius d’aprenentatge i poder afrontar amb èxit una tasca. Implica entendre què fer en una tasca concreta (per exemple, un projecte), quines són les possibilitats i límits i els recursos per fer-ho. També posar-se objectius d’aprenentatge i una aproximació estratègica per executar-la i supervisar-la.

Aprenentatge autoregulat, autodirigit i heutagogia són conceptes que posen l’accent en l’activitat del propi estudiant de cara el seu aprenentatge i habiliten que pugui accedir al coneixement que se li obre de forma aclaparadora. Aquí és on cal desenvolupar competències informacionals i digitals i d’aprendre a aprendre. Es tracta d’una postura que, tot i que sovint és menyspreada per aquells adlàters de la transmissió per la transmissió no va en contra del coneixement ni de l’aprenentatge de conceptes i/o procediments, i encara menys de l’aprenentatge competencial.

Hi ha una sèrie de riscos i de variables que cal tenir en compte i que deriven principalment de la certesa que els nadius digitals no existeixen. Els estudiants no disposen d’habilitats ni competències innates ni informacionals ni digitals (com afirmen Kirschner & van Merrienboer en aquest article de 2013). Per tant, davant d’una activitat d’aprenentatge, és bo no donar a l’estudiant una obertura total on es trobi sol davant d’un mar d’informació. És important fomentar un control compartit amb la figura docent per encaminar-se progressivament a més autonomia a mesura que es guanyen aquestes habilitats i competències. A més competència informacional, aquests recursos poden ser només un principi i que el propi estudiant n’hagi de cercar més i que col·labori en la curació de continguts rellevants per a una temàtica concreta.

Estem obligats a ajudar a desenvolupar aquestes competències per evitar que ocorrin equívocs i es sàpiga cercar, seleccionar, avaluar, curar, transformar i processar correctament la informació. Cal fer-ho al llarg de l’educació obligatòria, però també en la post-obligatòria i en l’educació superior. Tornant a la frase de Montaigne, penso que si no es promou l’aprenentatge d’aquestes competències i actituds d’agència, que fomentin a les ganes d’aprendre, una part significativa de l’educació formal pot deixar de tenir sentit, si és que no l’ha ja perdut. És la nova alfabetització, allò que fa que l’aprenent sigui realment un aprenent, un subjecte emancipat i que pugui participar en societat de forma crítica, plena.  

(1) Knowles als anys 70 parlava del terme “Andragogia”, entès com l’educació de persones adultes (-”Andros”, del grec “home”, contraposat a “paidos” o “nen” de la paraula “pedagogia”-), diferenciant els  trets de l’aprenentatge adult davant de l’educació dels infants i joves, encarnat tradicionalment pel terme “Pedagogia”. 

(2) Per diferenciar millor l’aprenentatge auto-dirigit i l’aprenentatge auto-determinat recomano consultar aquest post de Hase (2015), encara que la diferència és molt fina.  
Ben Harper “With my own two hands” (2003)

Reivindica el teu propi domini

Tenir un domini propi pot ser un punt de partida fonamental per poder tenir veu pròpia, sense intermediaris. Un espai que ens permeti pensar, mostrar, dialogar. Sense aquest, com podem relacionar-nos? Com podem ser i existir, realment?
Amb el seu propi domini, els estudiants poden experimentar amb eines, fer portafolis, diaris personals, etc., que només ells controlin. Possibilita pràctiques d’alfabetització digital reals i palpables. El professorat hauria de valorar-ho.

La University Mary Washington va crear la iniciativa “A Domain of one’s own” (DoOO) que consisteix a donar a cada estudiant un domini d’Internet propi (i diversos subdominis) i un espai en un servidor, durant tots els estudis. Aquest espai, com que és propi, el pot seguir mantenint un cop acabats els estudis per un preu de mercat molt competitiu.

El nom DoOO ve de l’assaig “A Room of One’s Own” (1929) de Virginia Woolf, on explicita requisits perquè les dones puguin escriure literatura: privacitat, temps i independència econòmica; o sigui, una habitació i diners: ‘A woman must have money and a room of her own if she is to write fiction’. Aquests són els prerequisits per poder tenir una veu, tota una proesa per a les dones de la primera meitat de s.XX.

Virginia Woolf
Woolf’s portrait by Roger Fry, 1917

Tornant a la iniciativa DoOO, per què cal un domini per a un mateix? Què pot aportar en educació? Segons Audrey Watters (@audreywatters) es tracta d’un canvi radical. Passar de no tenir ni veu pròpia ni control d’allò que fem a les xarxes, a tenir una identitat pròpia.

Hi ha una frase que ve a dir que a la web 2.0 si no pagues pel producte, tu ets el producte. La xarxa ens ofereix nombroses eines per les quals no paguem: Facebook, Twitter, Instagram, Google i totes les seves apps, i un llarguíssim etcètera. Com que “no hi ha duros a quatre pessetes”, quan emprem aquests serveis, aquests ens analitzen els comportaments i gustos. Les nostres preferències (els likes), el comportament lector, les connexions, les cerques al cercador, etc. Després ens poden fer publicitat a mida en funció del nostre rastre a la xarxa. És així i tampoc cal dramatitzar. Però és cert que les nostres dades i identitat (digital), ens pertany de forma compartida amb les companyies que regeixen aquestes eines.

El web que imaginava Tim Berners-Lee -el pare de la Internet que coneixem avui-,  una xarxa oberta on poder compartir lliurement i col·laborar, és des de fa temps el terreny del negoci d’aquestes grans empreses que ens guien la nostra activitat. I és que ens ho posen ben fàcil!, però a costa de la nostra independència i autonomia. Les dades que hi posem no són tan nostres.

La iniciativa DoOO beu de la concepció original de Berners-Lee. En aquest cas, l’alumne té un nom i un espai d’experimentació i d’expressió. Pot instal·lar-se un blog wordpress propi, una wiki (MediaWiki), un Content Management System (Joomla, Drupal), un LMS (Chamilo, Moodle), les seves fotos, fer un fòrum, tenir una estructura de carpetes pròpia fent-se el seu propi núvol d’arxius, tenir un correu propi, fer-se un portafoli propi, etcètera. Les possibilitats són infinites. És el cloud per a un mateix i governat per un mateix.

Per tal de governar aquest espai propi, cal fer ús de la documentació que hi ha disponible i que orienta l’usuari en com fer ús de les possibilitats a través d’un tauler de control -cPanel-. Es posen moltes habilitats en joc i implica adquirir alguns coneixements. Què és un FTP, un domini, un servidor, etc.? El fet de personalitzar-se un blog fa que et puguis endinsar més o menys en l’HTML i els estils CSS. El grau d’aprofundiment dependrà de cadascú. Però segur que és molt més que no pas ser un mer consumidor de les eines propietàries (xarxes socials i social media).

Tot això és vàlid tant per a estudiants com per a professorat. Sense una habitació pròpia (encara que sigui de lloguer), com es pot tenir veu i independència? Aquests espais ens permeten pensar, mostrar, dialogar, construir comunitat. Sense un espai individual, com podem relacionar-nos? Com podem ser i existir realment?

No tinc cap dubte que  una iniciativa així a casa nostra, a la universitat pública, podria tenir èxit. Per què no invertir en dominis i espais de servidors per a estudiants i professorat?  Jo ho prefereixo que no pas pagar llicències Microsoft Windows i Microsoft Office 365 pel col·lectiu de la universitat.

Els estudiants podrien experimentar amb eines, fer portafolis, diaris personals, etc., que només ells controlessin. Això seria possibilitar pràctiques d’alfabetització digital reals i palpables. El professorat hauria de valorar-ho i començar a pensar com integrar-ho en la praxis educativa i els programes de les assignatures. Pensem-hi! Seria una participació molt més activa i social que la que molts estem fent ara.

tools and affordances
Eines per amplificar i reorganitzar la nostra activitat

Aquesta consciència crítica està latent en aquest mateix blog que, de fet, està registrat i hostatjat a Reclaim Hosting, empresa spin-off d’aquest projecte DoOO, i regentat per Jim Groom (@jimgroom), creador del terme edupunk el 2008 (allò que té a veure amb anar contra l’autoritat, les solucions comercials, etcètera). Personalment ho recomano perquè des que vaig començar a experimentar amb les eines ofertes i els espais, he tret la pols als meus coneixements sobre wordpress i blogs en general. He instal·lat un wordpress.org a l’espai de servidor, li he afegit diversos ginys i extensions, l’he personalitzat, estic adquirint coneixements bàsics de SEO, etcètera. I el que em queda per experimentar!

A banda d’aquesta alfabetització més instrumental, sobretot el que estic aconseguint és tenir aquesta veu pròpia, l’habitació pròpia de la que parlava Woolf, i el diàleg que em permet tenir amb mi mateix i amb la resta del món. És impagable!

Música de fons: Ella Fitzgerald “It don’t mean a thing” (1974)

L’alfabetització digital per a la veritat i la llibertat

L’alfabetització digital no s’ha de centrar només en el domini instrumental de les tecnologies digitals, sinó en saber què fer amb elles de cara a participar plenament en la societat digital.
Davant la gran quantitat d’informació falsa que circula per canals informatius, tradicionals i actuals, és molt important promoure la capacitat crítica com a forma d’alfabetització digital.

Un dels temes que trobo més rellevants en educació pel context informacional actual és el de l’alfabetització digital per al desenvolupament de la capacitat crítica i per identificar allò vertader i rebutjar allò fals. Si fóssim part d’una societat on els ciutadans s’empassen mentides com si fossin veritats, el panorama que se’ns presentaria seria ben galdós. I potser ja estem abocats a un escenari així.

Sempre hi ha hagut veritats i mentides en els mitjans tradicionals (premsa, ràdio, tv). A Internet hi ha infinitat de torrents i canals d’informació on consumim informació, reaccionem davant d’ella, la comentem, la compartim, i la fem viral. Sembla del tot imprescindible saber què és veritat i què és mentida. 

Tenim exemples recents de mentides que s’han venut com a realitats. Van des de simples i innocents falses alarmes (hoaxes), spamming, clickbaiting, fins a notícies que fomenten hàbits de salut perjudicials, o les que promouen el canvi de percepcions polítiques i que poden decantar qui guanya unes eleccions i, per tant, quin rumb agafa un país, una política internacional, etcètera.

Sketch de Monty Pyhton’s Flying Circus, 1970.

Des de fa temps corre el simpàtic hoax de la carta de la “University of Bern” on es rebutja a Albert Einstein com a professor. Aquesta carta, que es va fer viral, va ser desmentida per la mateixa universitat. Hi ha moltes pistes que a simple vista ens diuen que és falsa: a) està escrita en anglès, quan hauria d’estar escrita en alemany, b) posa “University of Bern” quan seria “Universität Bern”, c) (visca el sentit de l’humor!) els segells dels EUA a la part superior dreta del mateix Einstein… Doncs, va córrer com la pólvora (fins i tot entre acadèmics), però és una mentideta innocent.

alfabetització literacy hoax einsteinExemple de hoax

Malauradament, hi ha exemples més malintencionats que han afectat resultats a processos electorals a tots nivells. La llista d’exemples és massa llarga per ser abordada. Què hagués passat si la ciutadania hagués tingut més capacitat crítica? No la tenia, ja? Això no ho sabrem mai, però sí que sabem que tot hauria estat més just. Aquestes mentides ara les han anomenades post-veritat, fets alternatius i notícies falses. El primer terme va ser la paraula de l’any 2016 segons el diccionari Oxford i,  tot i que sobretot es fa servir com a substantiu, és un adjectiu (p.e: política de post-veritat). Té a veure amb apel·lar a aspectes emocionals i de creences personals per davant de fets objectius per confondre a l’audiència i colar-nos gols més fàcilment.

A vegades les mentides les orquestren els governs o els mitjans de comunicació, directament o indirecta. Segons Carey (2007), pels sociòlegs de l’Escola de Chicago (Mead, Cooley, Park, Goffman, etc), en primer lloc hi ha una realitat amb objectes, esdeveniments i processos que poden ser observats, i en segon lloc hi ha un llenguatge o símbols que els posen nom i creen descripcions del món real. Així doncs, per una banda hi ha una realitat i després la nostra comunicació d’aquesta. Per tant, la realitat no és independent de la comunicació de la pròpia realitat. La realitat és produïda per la comunicació; pel llenguatge. I, si es tracta de mentides, doncs allí queda la intoxicació i el miratge.

alfabetització literacy
Contradicció entre els dos modes de comunicació. Què hem de pensar?

Pintura de René Magritte (1898-1967), La trahison des images, 1929. Font: University of Alabama site, “Approaches to Modernism”: [1], Fair use, https://en.wikipedia.org/w/index.php?curid=555365

Un altre problema que ressona avui relacionat amb el discerniment és l’anomenat filtre-bombolla (o filter bubble) pel qual rebem, a través de les xarxes, informació fortament seleccionada i filtrada en funció de les nostres prioritats. Diferents algoritmes fan que rebem informació poc plural i amb un biaix ideològic.  Aquest problema de la realitat filtrada va ser abordat en el discurs de comiat pel mateix president sortint Barack Obama: la promoció de grups humans i comunitats cada cop més aïllats en els motlles ideològics basats en opinions i no en fets. El mateix Facebook ja s’ha vist interpel·lat a actuar per procurar posar fre a les notícies falses o fake news. També hi ha pàgines de verificació de fets (fact checking) com factcheck.org o Snopes.com a nivell d’EEUU, però que a casa nostra no funcionen.

Més enllà de solucions d’intel·ligència artificial que filtrin les mentides en els mitjans, el millor filtre és tenir una ciutadania formada en el discerniment i en la capacitat crítica. Una de les preocupacions més grans de Vint Cerf, un dels “pares” d’Internet, és que la ciutadania (i netizenship) tingui aquesta capacitat de discerniment per poder protegir-se. L’alfabetització digital no pot centrar-se només en el domini de programes informàtics, sinó també que ha de promoure el discerniment.

Tal com afirma Bryan Alexander, avui dia els aprenents no són només consumidors d’informació sinó que són actors que participen en la construcció i circulació de missatges. La nostra relació amb la informació i el coneixement ha canviat. Per això cal aprendre capacitats tècniques, socials i personals relacionades amb l’alfabetització mediàtica i informacional.

Howard Rheingold ja ho va preveure fa uns anys amb el post “Crap Detection 101”. Va proposar mètodes per avaluar la credibilitat d’allò que trobem al web mitjançant processos de triangulació -que diverses fonts creïbles certifiquin les afirmacions- i de preguntes que ens podem fer com per exemple: qui és l’autor del contingut? Quin domini web fa servir? Quin disseny web té? Té publicitat? Té fonts rastrejables, tot plegat? Aquí hi hem d’afegir habilitats de constrastació que impliquen saber buscar fonts amb les opcions de cerca booleana i avançada en els motors de cerca. La cerca inversa d’imatge amb google pot resultar molt útil per destapar mentides.

Estem davant d’un tema que, com a educadors, hem d’abordar posant-hi tota la nostra atenció i incloure-ho a nivell curricular (a nivell de primària, iniciatives com aquesta poden ajudar els estudiants a identificar notícies falses i missatges falsos com el perpetrat per tot un ministre d’un estat democràtic).  I s’ha de tractar a secundària, a l’educació superior, a l’educació d’adults, a nivell formal, no-formal i informal. Cal tenir-ho sempre present. En paraules de Rheingold, “(…) Aspectes fonamentals de la democràcia, de l’economia productiva i del descobriment i de l’ús del coneixement podrien estar en joc”.

Referència:

Carey, J. W. (2007). A Cultural Approach to Communication. In R. T. Craig & H. Müller (Eds.) Theorizing Communication. Los Angeles, London, New Delhi, Singapore: SAGE Publications.

Música de fons: Some Humans ain’t Human, John Prine (2005)