Tenir un domini propi pot ser un punt de partida fonamental per poder tenir veu pròpia, sense intermediaris. Un espai que ens permeti pensar, mostrar, dialogar. Sense aquest, com podem relacionar-nos? Com podem ser i existir, realment?
Amb el seu propi domini, els estudiants poden experimentar amb eines, fer portafolis, diaris personals, etc., que només ells controlin. Possibilita pràctiques d’alfabetització digital reals i palpables. El professorat hauria de valorar-ho.
La University Mary Washington va crear la iniciativa “A Domain of one’s own” (DoOO) que consisteix a donar a cada estudiant un domini d’Internet propi (i diversos subdominis) i un espai en un servidor, durant tots els estudis. Aquest espai, com que és propi, el pot seguir mantenint un cop acabats els estudis per un preu de mercat molt competitiu.
El nom DoOO ve de l’assaig “A Room of One’s Own” (1929) de Virginia Woolf, on explicita requisits perquè les dones puguin escriure literatura: privacitat, temps i independència econòmica; o sigui, una habitació i diners: ‘A woman must have money and a room of her own if she is to write fiction’. Aquests són els prerequisits per poder tenir una veu, tota una proesa per a les dones de la primera meitat de s.XX.
Tornant a la iniciativa DoOO, per què cal un domini per a un mateix? Què pot aportar en educació? Segons Audrey Watters (@audreywatters) es tracta d’un canvi radical. Passar de no tenir ni veu pròpia ni control d’allò que fem a les xarxes, a tenir una identitat pròpia.
Hi ha una frase que ve a dir que a la web 2.0 si no pagues pel producte, tu ets el producte. La xarxa ens ofereix nombroses eines per les quals no paguem: Facebook, Twitter, Instagram, Google i totes les seves apps, i un llarguíssim etcètera. Com que “no hi ha duros a quatre pessetes”, quan emprem aquests serveis, aquests ens analitzen els comportaments i gustos. Les nostres preferències (els likes), el comportament lector, les connexions, les cerques al cercador, etc. Després ens poden fer publicitat a mida en funció del nostre rastre a la xarxa. És així i tampoc cal dramatitzar. Però és cert que les nostres dades i identitat (digital), ens pertany de forma compartida amb les companyies que regeixen aquestes eines.
El web que imaginava Tim Berners-Lee -el pare de la Internet que coneixem avui-, una xarxa oberta on poder compartir lliurement i col·laborar, és des de fa temps el terreny del negoci d’aquestes grans empreses que ens guien la nostra activitat. I és que ens ho posen ben fàcil!, però a costa de la nostra independència i autonomia. Les dades que hi posem no són tan nostres.
La iniciativa DoOO beu de la concepció original de Berners-Lee. En aquest cas, l’alumne té un nom i un espai d’experimentació i d’expressió. Pot instal·lar-se un blog wordpress propi, una wiki (MediaWiki), un Content Management System (Joomla, Drupal), un LMS (Chamilo, Moodle), les seves fotos, fer un fòrum, tenir una estructura de carpetes pròpia fent-se el seu propi núvol d’arxius, tenir un correu propi, fer-se un portafoli propi, etcètera. Les possibilitats són infinites. És el cloud per a un mateix i governat per un mateix.
Per tal de governar aquest espai propi, cal fer ús de la documentació que hi ha disponible i que orienta l’usuari en com fer ús de les possibilitats a través d’un tauler de control -cPanel-. Es posen moltes habilitats en joc i implica adquirir alguns coneixements. Què és un FTP, un domini, un servidor, etc.? El fet de personalitzar-se un blog fa que et puguis endinsar més o menys en l’HTML i els estils CSS. El grau d’aprofundiment dependrà de cadascú. Però segur que és molt més que no pas ser un mer consumidor de les eines propietàries (xarxes socials i social media).
Tot això és vàlid tant per a estudiants com per a professorat. Sense una habitació pròpia (encara que sigui de lloguer), com es pot tenir veu i independència? Aquests espais ens permeten pensar, mostrar, dialogar, construir comunitat. Sense un espai individual, com podem relacionar-nos? Com podem ser i existir realment?
No tinc cap dubte que una iniciativa així a casa nostra, a la universitat pública, podria tenir èxit. Per què no invertir en dominis i espais de servidors per a estudiants i professorat? Jo ho prefereixo que no pas pagar llicències Microsoft Windows i Microsoft Office 365 pel col·lectiu de la universitat.
Els estudiants podrien experimentar amb eines, fer portafolis, diaris personals, etc., que només ells controlessin. Això seria possibilitar pràctiques d’alfabetització digital reals i palpables. El professorat hauria de valorar-ho i començar a pensar com integrar-ho en la praxis educativa i els programes de les assignatures. Pensem-hi! Seria una participació molt més activa i social que la que molts estem fent ara.
Aquesta consciència crítica està latent en aquest mateix blog que, de fet, està registrat i hostatjat a Reclaim Hosting, empresa spin-off d’aquest projecte DoOO, i regentat per Jim Groom (@jimgroom), creador del terme edupunk el 2008 (allò que té a veure amb anar contra l’autoritat, les solucions comercials, etcètera). Personalment ho recomano perquè des que vaig començar a experimentar amb les eines ofertes i els espais, he tret la pols als meus coneixements sobre wordpress i blogs en general. He instal·lat un wordpress.org a l’espai de servidor, li he afegit diversos ginys i extensions, l’he personalitzat, estic adquirint coneixements bàsics de SEO, etcètera. I el que em queda per experimentar!
A banda d’aquesta alfabetització més instrumental, sobretot el que estic aconseguint és tenir aquesta veu pròpia, l’habitació pròpia de la que parlava Woolf, i el diàleg que em permet tenir amb mi mateix i amb la resta del món. És impagable!
Música de fons: Ella Fitzgerald “It don’t mean a thing” (1974)
