Vivim en un temps de no-educació?

L’educació va oblidar les seves finalitats en la Modernitat. La Postmodernitat està revertint aquest error.

Si bé el projecte educatiu il·lustrat va fracassar, avui hi ha tots els ingredients per tal que pugui triomfar.

Vivim en un temps de no-educació? Aquesta pregunta va sorgir d’una ponència que va fer el Dr. Salvi Turró l’any 2014. Amb el títol “Educació i Il·lustració”, parlava de com el projecte educatiu il·lustrat va fracassar. Un dels arguments suggerits, seguint idees de Kant i dels successors, Schiller i Fichte, és que amb la Il·lustració es va reduir el projecte educatiu a l’element “erudició/cultura” i van oblidar les finalitats de l’educació.

Segons Kant, hi ha tres moments en l’educació dels infants i joves. Un primer moment negatiu però necessari que es basa en l’aprenentatge de la disciplina. Un segon moment positiu que s’enfoca a l’aprenentatge de competències, habilitats i sabers (es produeix gràcies al desenvolupament cognitiu). Això dóna pas al tercer moment de formació estricta -la Bildung– on hi ha autonomia personal, sentit del deure i el reconeixement d’éssers racionals com un mateix. Aquest tercer nivell dóna lloc a l’educació. Si ens quedem en els dos primers només parlaríem d’“ensinistrament”: la no-educació. Però educar implica establir finalitats que ho lliguen tot i donen forma.

La tesi de la xerrada era, doncs, que en l’educació dels infants i joves es van obviar els ideals morals per fixar-se només en educar en el progrés en ciències socials i en la tècnica (la raó instrumental). La Il·lustració va oblidar, en el terreny educatiu, les finalitats de la humanitat que precisament la van fer emergir. Aquesta mateixa problemàtica, ja la va identificar anys abans i de forma radical el mateix Rousseau com un dels mals de l’ésser humà: (…) una educació insensata orna el nostre enginy i  corromp el nostre seny. (…) establiments immensos on s’educa costosament a la joventut per ensenyar-li totes les coses, excepte els seus deures”.

Escola d’Aplicació J.J Rousseau a Colmar (Alsàcia, França).

Al final de la xerrada, el ponent va plantejar una qüestió per a la reflexió: “Si l’educació [avui] es basa en la Societat de la Informació, Kant, Schiller i Fichte dirien que el sistema educatiu que tenim és un sistema per a la no-educació”. És realment que estem en una època de no-educació?  

La Modernitat, sorgida de la Il·lustració, aportava finalitats i moral, però va desembocar en “barbàrie” (capitalisme, positivisme, socialisme i comunisme, futurisme, feixisme i excés d’estètica). La Postmodernitat, al tombant del S.XXI, comportava la crisi dels principis i de les finalitats, la seva atomització i liquació. Vaja, que semblava que havíem d’anar pel pedregar. Però, ves per on, està passant quelcom sorprenent: El S.XXI està obrint la porta al coneixement, allò més natural i desitjable per a la humanitat que perseguien els il·lustrats. S’incrementa el volum d’informació -dades- i de coneixement de forma ràpida i a vegades exponencial. I és justament això el que està provocant la impossibilitat -sí, impossibilitat- de seguir basant l’educació exclusivament en el model transmissiu i enciclopèdic. És inútil a aquestes alçades.

Actualment, es promou més que mai una apropiació activa de continguts per part de l’estudiant i una reelaboració del coneixement com també el necessari aprenentatge d’habilitats (l’educació en negatiu de Kant). Se superen els límits tradicionals de l’aprenentatge; allò informal pren relleu i entra a l’aula, així com ho fan el joc, el relat i les emocions. I l’aula s’obre, es redissenya i es connecta al món. El tractament del currículum no és lineal i compartimentat sinó que es persegueix la interdisciplinarietat i l’aprenentatge actiu, significatiu, col·laboratiu i situat mitjançant la realització de projectes i la resolució de problemes reals, també amb metodologies i eines reals.

Hi ha permeabilitat com mai abans en els murs de l’educació formal. Quina alternativa hi ha, si no? L’educació es redefineix i també les seves finalitats. La Societat de la Informació i del Coneixement posa fi a l’educació enciclopèdica i poc a poc es tendeix a l’aprendre a ser  i l’aprendre a conviure  (pilars de l’educació que s’han fixat en els successius informes UNESCO).

Contràriament al que es podria pensar, aquells ideals del projecte educatiu il·lustrat que van fracassar poden tenir èxit avui. L’educació ha de reubicar les formes de no-educació de la Modernitat perquè ja no serveixen a les finalitats de la humanitat. Tinc la impressió que hi ha molta il·lusió i optimisme per aquest reajustament. Així ho demostren les nombroses iniciatives educatives a tot el món (també a casa nostra), col·lectives i individuals, sota diversos noms i etiquetes, que cada cop han d’arribar a sectors més amplis.

El projecte educatiu actual (o potser hem de fer servir el plural) ha de prevaldre per sobre de la “barbàrie”. Però, com ja va passar a la Il·lustració, encara podem espifiar-la. D’això potser n’haurem de parlar en un altre moment. Per ara, quedem-nos amb l’optimisme d’aquesta idea: “L’home només pot esdevenir home a través de l’educació. No és res més que l’educació en fa.(…) És meravellós imaginar-se que la naturalesa humana es podrà desenvolupar cada vegada més i millor per causa de l’educació i que aquesta es podrà aplicar d’una manera adequada a la humanitat. Això ens obre la perspectiva d’una futura espècie humana més feliç” (Immanuel Kant, 1803).

Música de fons: Another Brick in the Wall (Pink Floyd, 1979):

Referència: Kant, I. (1991). Sobre Pedagogia. Vic: Eumo.