La “transmissió per la transmissió”

Ara que comencem el curs, és bo reflexionar sobre per què fem servir una metodologia activa i no una d’exclusivament basada en la transmissió.
Tradicionalment s’ha fet servir el mètode transmissiu en educació de forma generalitzada. Avui dia pot ser totalment contraproduent.

A l’entrada anterior del blog vaig explicar que considerava inútil centrar l’educació formal en el model transmissiu a causa del volum d’informació que ha comportat l’adveniment de la Societat de la Informació i el Coneixement. Un servidor es va trobar amb la sensació que rebre o fer classes transmissives per sistema a la universitat ja no funcionava, per no dir que era quasi ridícul. No dic que no en faci de tant en tant, però són en comptades ocasions on realment la transmissió es fa necessària: perquè cal donar informació més “processada”, perquè cal fer una introducció temàtica per posar en situació, perquè estalvio temps, perquè és quelcom complicat de comprendre, etc.

El següent vídeo és un exemple de les conseqüències de certes classes basades en la transmissió que ocorren al món:

Les formes de l’alumne Bliss poden ser molt discutibles i fins i tot poc encertades, però el que denuncia és clar. I és un dels mals que comporta aquest desfassament entre el món vell i el món nou. Del primer, l’examen n’és el màxim exponent en clau d’educació formal: el bolcat d’allò memoritzat i després l’oblit absolut. És això el que busquem com a docents?  És aquesta la finalitat de l’educació? Em sembla que no. Personalment, prefereixo treballar poques coses (allò més important) i treballar-les de forma significativa i situada, sobretot des d’una aproximació activa.

La tortura de la transmissió per la transmissió sovint amaga poc coneixement del que s’ensenya i poc savoir faire pedagògic. I això l’estudiantat ho nota. És un informació insuficientment apresa per l’emissor que provoca que la transmeti de forma plana, inconnexa i superficial. Es tradueix irremeiablement en avorriment. Si alguna antiga víctima meva de tortura per transmissió m’està llegint, les meves més sinceres disculpes: no sabia el que feia.

Amb relació als desajustos entre els mètodes del vell món i del nou món, farà ben bé un parell d’anys el Dr. Miquel Àngel Prats professor de la Universitat Ramon Llull, va fer un tuit en referència a “Petite Poucette” (2012), llibret del filòsof francès i professor de Stanford (EEUU) Michel Serres. Va ser tota una troballa (perquè després es digui que això de les xarxes ens distreu. És qüestió de construir-se un bon PLE :-)). Doncs bé, es tracta d’un llibret on descriu com mai el decalatge entre el vell món (allò modern de la Il·lustració, monolític) i el món actual (allò postmodern, líquid, hiperconnectat, …). Posa en evidència l’encarcarament de certes institucions de la societat i de la cultura, on l’educació no en queda pas exempta. I fa certa gràcia que ho escrigui un home de més de 80 anys.

Sobre el que ens ocupa, Serres diu de forma compactada: Amb l’escriptura, els grecs van inventar la paideia; després de la impremta, van pul·lular els tractats de pedagogia. Avui? Repeteixo, què transmetre? el saber? Però com és possible si és arreu de les xarxes, disponible i objectivat. Transmetre’l a tothom? D’ara en endavant el saber és accessible a tothom. Com transmetre’l? Doncs ja està fet. 

la transmissió no és útil quan el saber està objectivat i distribuït
tecnologia i coneixement

El saber ja està “transmès i distribuït”. Per tant no cal transmetre’l. Hi podem accedir des de l’aparell que duem a la butxaca, també, des de qualsevol lloc i en qualsevol moment. Això no vol dir que l’escola o l’educació formal no tingui sentit perquè tot està ensenyat/après. Això seria fals. Hi ha molt a fer, potser més que mai! I també moltes maneres de promoure aprenentatge més enllà de la transmissió.

Per tal d’aprendre certs conceptes, procediments, competències, actituds i valors, cal fer activitats que impliquin entrar en contacte amb el coneixement; que aquest connecti amb el que ja sabem. Que, docents i alumnes, el fem nostre. D’aquí ve la importància de l’educació activa i intersubjectiva. Per tant, la transmissió per la transmissió ha de cessar -i aquest fet va molt més enllà del death by powerpoint, que és un punt necessari però bàsicament estètic-.

És important promoure la indagació, el debat, la col·laboració, el tractament de la informació,  el treball amb els fluxes d’informació i posar en pràctica habilitats d’alfabetització informacional i digital (allò de l’aprendre a aprendre, vilipendiat per alguns sectors de dins i de fora del món educatiu). Davant d’aquest escenari complex és fonamental cedir espai a la implicació i a la creativitat.

Parlem de com enfocar el temps dedicat a l’ensenyament i a l’aprenentatge. Sense aquest canvi no hi ha competències que valguin i, encara menys, aprenentatge. La idea del “sage on the stage” per passar a ser “a guide on the side” (de “el savi a l’escenari” al “guia acompanyant”) que va escriure Alison King el 1993, aleshores ja tenia sentit. Avui dia és indispensable.

Música de fons:  “Baba O’Riley”, The Who (The Kids Are Alright, 1971). 

Vivim en un temps de no-educació?

L’educació va oblidar les seves finalitats en la Modernitat. La Postmodernitat està revertint aquest error.
Si bé el projecte educatiu il·lustrat va fracassar, avui hi ha tots els ingredients per tal que pugui triomfar.

Vivim en un temps de no-educació? Aquesta pregunta va sorgir d’una ponència que va fer el Dr. Salvi Turró l’any 2014. Amb el títol “Educació i Il·lustració”, parlava de com el projecte educatiu il·lustrat va fracassar. Un dels arguments suggerits, seguint idees de Kant i dels successors, Schiller i Fichte, és que amb la Il·lustració es va reduir el projecte educatiu a l’element “erudició/cultura” i van oblidar les finalitats de l’educació.

Segons Kant, hi ha tres moments en l’educació dels infants i joves. Un primer moment negatiu però necessari que es basa en l’aprenentatge de la disciplina. Un segon moment positiu que s’enfoca a l’aprenentatge de competències, habilitats i sabers (es produeix gràcies al desenvolupament cognitiu). Això dóna pas al tercer moment de formació estricta -la Bildung on hi ha autonomia personal, sentit del deure i el reconeixement d’éssers racionals com un mateix. Aquest tercer nivell dóna lloc a l’educació. Si ens quedem en els dos primers només parlaríem d’“ensinistrament”: la no-educació. Però educar implica establir finalitats que ho lliguen tot i donen forma.

La tesi de la xerrada era, doncs, que en l’educació dels infants i joves es van obviar els ideals morals per fixar-se només en educar en el progrés en ciències socials i en la tècnica (la raó instrumental). La Il·lustració va oblidar, en el terreny educatiu, les finalitats de la humanitat que precisament la van fer emergir. Aquesta mateixa problemàtica, ja la va identificar anys abans i de forma radical el mateix Rousseau com un dels mals de l’ésser humà: (…) una educació insensata orna el nostre enginy i  corromp el nostre seny. (…) establiments immensos on s’educa costosament a la joventut per ensenyar-li totes les coses, excepte els seus deures”.

Educació Rousseau Modernitat

Escola d’Aplicació J.J Rousseau a Colmar (Alsàcia, França).

Al final de la xerrada, el ponent va plantejar una qüestió per a la reflexió: “Si l’educació [avui] es basa en la Societat de la Informació, Kant, Schiller i Fichte dirien que el sistema educatiu que tenim és un sistema per a la no-educació”. És realment que estem en una època de no-educació?  

La Modernitat, sorgida de la Il·lustració, aportava finalitats i moral, però va desembocar en “barbàrie” (capitalisme, positivisme, socialisme i comunisme, futurisme, feixisme i excés d’estètica). La Postmodernitat, al tombant del S.XXI, comportava la crisi dels principis i de les finalitats, la seva atomització i liquació. Vaja, que semblava que havíem d’anar pel pedregar. Però, ves per on, està passant quelcom sorprenent: El S.XXI està obrint la porta al coneixement, allò més natural i desitjable per a la humanitat que perseguien els il·lustrats. S’incrementa el volum d’informació -dades- i de coneixement de forma ràpida i a vegades exponencial. I és justament això el que està provocant la impossibilitat -sí, impossibilitat- de seguir basant l’educació exclusivament en el model transmissiu i enciclopèdic. És inútil a aquestes alçades.

Actualment, es promou més que mai una apropiació activa de continguts per part de l’estudiant i una reelaboració del coneixement com també el necessari aprenentatge d’habilitats (l’educació en negatiu de Kant). Se superen els límits tradicionals de l’aprenentatge; allò informal pren relleu i entra a l’aula, així com ho fan el joc, el relat i les emocions. I l’aula s’obre, es redissenya i es connecta al món. El tractament del currículum no és lineal i compartimentat sinó que es persegueix la interdisciplinarietat i l’aprenentatge actiu, significatiu, col·laboratiu i situat mitjançant la realització de projectes i la resolució de problemes reals, també amb metodologies i eines reals.

Hi ha permeabilitat com mai abans en els murs de l’educació formal. Quina alternativa hi ha, si no? L’educació es redefineix i també les seves finalitats. La Societat de la Informació i del Coneixement posa fi a l’educació enciclopèdica i poc a poc es tendeix a l’aprendre a ser  i l’aprendre a conviure  (pilars de l’educació que s’han fixat en els successius informes UNESCO).

Contràriament al que es podria pensar, aquells ideals del projecte educatiu il·lustrat que van fracassar poden tenir èxit avui. L’educació ha de reubicar les formes de no-educació de la Modernitat perquè ja no serveixen a les finalitats de la humanitat. Tinc la impressió que hi ha molta il·lusió i optimisme per aquest reajustament. Així ho demostren les nombroses iniciatives educatives a tot el món (també a casa nostra), col·lectives i individuals, sota diversos noms i etiquetes, que cada cop han d’arribar a sectors més amplis.

El projecte educatiu actual (o potser hem de fer servir el plural) ha de prevaldre per sobre de la “barbàrie”. Però, com ja va passar a la Il·lustració, encara podem espifiar-la. D’això potser n’haurem de parlar en un altre moment. Per ara, quedem-nos amb l’optimisme d’aquesta idea: “L’home només pot esdevenir home a través de l’educació. No és res més que l’educació en fa.(…) És meravellós imaginar-se que la naturalesa humana es podrà desenvolupar cada vegada més i millor per causa de l’educació i que aquesta es podrà aplicar d’una manera adequada a la humanitat. Això ens obre la perspectiva d’una futura espècie humana més feliç” (Immanuel Kant, 1803).

Música de fons: Another Brick in the Wall (Pink Floyd, 1979):

Referència: Kant, I. (1991). Sobre Pedagogia. Vic: Eumo.